Pecha-kucha: Rose Seidler House

Harry Seidler, nascut a Viena al 1923, va ser l’arquitecte que va introduir l’arquitectura moderna i els principis de la Bauhaus a Australia. Va formar-se com a arquitecte a Canadà al 45 i va estudiar amb professors emigrats de la Bauhaus com el propi Walter Gropius. Posteriorment va treballar amb arquitectes com Alvar Aalto o Oscar Niemeyer.

Al 1948 Seidler es trasllada a Australia per construir una casa pels seus pares. Ens trobem en una època de post-guerra on el país continua arrossegant l’arquitectura tradicional dels últims anys. La seva arribada al país suposarà un enfrontament entre les idees de l’estil internacional i l’arquitectura tradicional que ell mateix considerarà com rústica i antiquada. Malgrat que el material típic de construcció d’Australia fos el maó, la falta de materials degut a l’època va obligar a Seidler a utilitzar nous sistemes constructius més típics de l’arquitectura Americana com els entramats de fusta. Amb aquest sistema també evitaria la falta de grans espais i il·luminació que criticava de l’arquitectura australiana.

La Rose Seidler House es va construir a la perifèria de Sydney, Turramura, en un terreny amb pendent i amb vistes dominant el paratge forestal. El disseny de la casa, però, havia estat projectat anteriorment a Amèrica per un altre encàrrec. Això el va portar a buscar una ubicació aïllada on actuar lliurement. Posteriorment es projectaran dues cases més al conjunt del mateix estil. A la casa apareixen alguns dels element típics de l’arquitectura de Harry Seidler. Es tracta d’una volumetria quadrangular elevada del terreny envoltant el pati central. El volum forma una gran caixa blanca vidriada tancada pels costats i amb grans obertures que la relacionen directament amb l’exterior.

La planta principal, elevada del terra i de forma quadrada, està formada per un espai diàfan central de menjador i terrassa que uneix les dues zones de nit i serveis. Aquesta planta disposa de varis accessos, des de cota de carrer pel menjador, a través de la rampa exterior a la terrassa i les escales que pugen del nucli inferior. La planta baixa segueix traçats ortogonals i s’organitza dins una geometria aproximadament quadrada, excloent, en aquest cas, la part ocupada pel terreny i la coberta per voladís. En aquesta planta hi trobem l’accés principal, un estudi, i l’aparcament, un dels espais que es van afegir posteriorment al adaptar el projecte al nou terreny. Aquests espais pivoten al voltant del nucli central de comunicacions.

L’alçada lliure de la planta baixa és de 2 metres 30 centímetres. El volum de la planta primera, de 2 metres 70 centímetres, es suporta a sobre d’uns murs de pedra i una pilars d’acer de petita secció en la part que queda en voladís. El forjat superior de planta baixa està format per una llosa de formigó armat de 35 centímetres de gruix excepte la part de la terrassa i de la rampa que és un forjat d’entramat de fusta. A la fotografia podem veure la unió dels dos forjats, el de fusta i la llosa amb el cèrcol que l’envolta, on van a parar els pilars. Els tancaments opacs, de 15 cm, estan realitzats amb una subestructura interior de fusta (rastrells i diagonals) que incorpora un aïllament de llana de roca de 5 centímetres. Sobre l’estructura es situa un entaulat de fusta diagonal sobre el qual s’hi disposa, exteriorment, un encadellat vertical de llistons de fusta. A l’interior, es cobreix amb panells de fibrociment revestits.

La coberta, que es recolza sobre els tancaments de fusta, és una coberta lleugera d’aquest mateix material, en concret, amb un entramat de biguetes de fusta dins el qual s’incorpora una capa d’aïllament de llana de roca. Sobre l’entramat, un entaulat de fusta i una capa de fibrociment. A l’axonomètrica podem veure la trobada amb el muret perimetral.

Els forats tendeixen a ocupar tota l’alçada lliure de la casa. Aquests forats es subdivideixen en parts fixes i parts practicables. El premarc de les obertures és de fusta, i la fusteria de les parts practicables és d’acer. Seidler posava especial atenció en dissenyar el detalls de les trobades amb les fusteries.

Aproximadament la meitat dels tancaments verticals són obertures, la majoria orientades a est. Existeix també una lluerna superior que dona il·luminació natural al bany general. Seidler explica com a anècdota que l’administració va trigar en entendre que el bany s’il·luminava zenitalment. Pel que fa a les proteccions solars, a la façana Nord existeix un ràfec que regula la incidència solar. S’ha de tenir en compte que a Austràlia el sol incideix des del Nord. A més a més en el propi projecte també s’incorporen unes cortines interiors que redueixen la incidència de llum solar però no de la radiació, així que posteriorment s’afegeixen unes altres exteriors reflectants.

Les instal·lacions passen a travès de la coberta per unes rases practicades formant un retranqueig en el sostre. Els conductes van ocults en una tapeta practicable i la il·luminació queda oculta en el forat evitant així la visual directa del punt de llum. Aprofitant aquest retranqueig també s’aprofita per amagar-hi el suport de les cortines.

Seidler pretenia que el mobiliari de la casa estigues en sintonia amb el seu propi estil arquitectònic, per tant va negar-se a la decisió dels seus pares d’aprofitar els mobles del seu anterior habitatge encarregant-los a uns dissenyadors tant reconeguts com Saarinen o els Eames. Aquest mobiliari junt al mosaic pintat per ell mateix, dona, a la casa, un aspecte museístic.

El fet de construir un projecte anteriorment dissenyat per una localització i clima tan diferents com Amèrica ha suposat importants problemes en l’eficiència de la casa. Seidler no era conscient de la força del sol Australià, obrint grans finestrals sense suficient protecció a les orientacions més desfavorables. El fet de posar cortines interiors no va solucionar el problema.

La utilització d’un sistema constructiu lleuger d’entramat de fusta, tan típic d’Amèrica tampoc va ser una bona elecció, així com l’aplacat de fibrociment. Aquests materials provoquen un sobreescalfament excessiu de l’interior de la casa en un clima tan calorós. El mateix arquitecte va reconèixer aquest problema substituint aquest tipus de materials pel maó, el material que ell mateix criticava anteriorment. El fet d’intentar adoptar literalment els dissenys típics de l’estil internacional també el va portar a l’extrem d’incorporar elements inconnexos pel clima australià. L’element que més destaca en aquets sentit és la xemeneia, un element totalment inútil en una localització on la temperatura mínima només arriba als 10 graus.

Amb aquesta casa Seidler va comprendre com no es pot adoptar el mateix tipus de construcció a tot arreu. L’estil internacional té uns principis i un disseny que no són necessariament vàlids per a qualsevol localització, sinó que cada projecte dependrà d’unes condicions ja imposades que ens acabaran passant factura si pretenem ignorar-les.

Estudi realitzat per: Arques, Bautista, Jiménez i Vidal. Construir lo projectat, EtsaV.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s